LA FAMÍLIA 3

ARTICLE "DOS MODELOS DE FAMILIA"  

1.- Quines són per tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja

Model hiperprotector: D'aquest model les idees més significatives que he trobat han set que aquests pares fan que el seu fill/a sigui un inútil i que no sàpiga fer les coses per sí mateix. Una altra idea és que els pares sempre el donen tot el que necessita. 

De les meves companyes he agafat les següents aportacions: 

1. El nen es torna egoista ja que només rep i per conseqüent, no sap donar.
2. El fill queda sempre en posició d’inferioritat ja que no se li permet resoldre per sí mateix cap conflicte. 

Model democràtic-permisiu: D'aquest model les idees més significatives que he trobat han set que aquests pares porten a la seva llar una equivalència de rols. Com a conseqüència, els fills sempre acabaran imposant/canviant el que volen. 

De les meves companyes he agafat les següents aportacions:  

1. Equivalència de rols que acaba creant fills autoritaris i tirans.
2. Les regles acaben canviant per evitar conflictes i per a la satisfacció dels seus fills. 

2.- Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que, al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

Model hiperprotector. Penso que mitjançant aquest model s’està creant una persona que sempre dependrà dels seus pares, que el costarà tenir una independència al futur i que no sabrà fer les coses per sí mateixa.


Model democràtic-permisiu: Encara que els pares pensin que són els millors perquè ells no imposen res als seus fills i ho decideixen tot en conjunt no és així ja que sense donar-se’n compta, els seus fills els estan fent canviar d’opinió envers els seus interessos. A més aquest model fa que no hi hagi diferenciació entre pares/fills.


Petit grup: Són dos models completament diferents però que tots tenen en comú evitar el conflicte. Això crea persones incapaces d’acatar les normes de la societat o alguna situació problemàtica. 

FRASES DE LA PISSARRA

Desprès de llegir l'article "Dos modelos de familia" el professor ens ha escrit unes frases a la pissarra. Aquestes són les següents:

• Cuando solucionamos un problema al niño, le privamos de una oportunidad de aprender
• Si ens posem en el seu lloc, el suplantem i és possible que...”
• Si no limitem és possible que...” 

Envers a aquestes frases hem elaborat entre tota la classe una sèrie d’idees:

Pel que fa a la segona frase he de dir que si ens posem en el seu lloc i el suplantem pot ser l'estiguem imposant el que nosaltres pensem que és més adequat; també podria ser que no el deixéssim desenvolupar el seu esperit crític; que el privem de les eines necessàries per a la resolució de conflictes (estirem fent una mutilació social); que el deixem “sense pares”; que es sentin infravalorats o fins i tot que arribi a no saber qui és ja que no li permetem que creï una personalitat.  

Ara bé, si no limitem possiblement farem que els nostres fills no siguin capaços de viure en societat; que hi hagi una relació d’amiguisme entre pares i fills.. 

LA DISCIPLINA 

La disciplina la podem definir com una regulació de la persona mitjançant l'afecte. Aquesta pot venir de dins o de fora. 

El mestre ens ha dit que en qüestió d’educació hi ha dos conceptes fonamentals:

L’asimetria dels rols, és a dir, entre educador i educand hi ha d’haver diferents nivells. I la relació educativa: és aquella que s’estableix en base al vincle i que té un sentit d’acompanyament, orientació... Utilitza la participació, el treball en equip, els diferents tipus d’avaluació, però fonamentalment es basa en el diàleg. Aquesta, utilitza més la disciplina inductiva. Es diferencia de l’autoritarisme, que imposa les normes. Es diferencia del chantatge emocional

Pel que fa a la disciplina, he de dir que serà negligent quan deixem fer i no posem límits. En canvi, serà democràtica quan tots tinguem una cosa a dir en el mateix nivell. Aquesta disciplina si està a la família ens marca des de molt petites. 

Cercant informació envers la disciplina he trobat una pàgina on diu que quant el nin vagi acceptant les pautes de conducta i comenci a ser més receptiu, hem d’anar establint límits al seu comportament, establint normes de conducta i recorrent a formes INDUCTIVES de la disciplina.

Aquesta disciplina inductiva la podem trobar explicitada a l’article de Félix López anomenat “Desenvolupament personal-social en l’àmbit familiar”. Desprès faré una entrada envers aquest però ara m’agradaria explicar una mica què és la disciplina inductiva.

Félix López diu que aquesta consisteix en donar raonaments als fills envers perquè s’accepta una petició i perquè és descartada una altra. Aquesta explicació tindrà dos efectes fonamentals:

1. Afavorir en els nins la interiorització de les normes, que les entenguin i li pareixin raonables
2. Obligar als pares a explicar la seva conducta per a que sigui raonable i comprensible.

A més a més en el seu article exposa una sèrie d’ítems que van lligats a la disciplina inductiva. Aquí vos mostro l’enumeració que fa:

DISCIPLINA INDUCTIVA

1.- Las normas se basan en razones y se consensuan entre quien manda y quien tiene que obedecer. En todo caso tienen una justificación conocida por la autoridad. Por tanto se conocen las razones de  las  normas, a diferencia de la disciplina autoritaria.

2.- Las normas se razonan cuando se exigen. La autoridad las explica de la forma más didáctica posible. En esto también se distingue de la disciplina autoritaria.

3.- Las razones que se dan intentan poner de manifiesto el interés de la norma para el que tiene que obedecerla, no para el que la impone. (En esto se diferencia del chantaje emocional que se caracteriza porque las razones se dan en función de quién pone la norma)

4.- La autoridad está dispuesta a cambiar la norma si hay buenas razones para ello.

5.- Quien obedece tiene derecho a discutir la norma y las razones en que se basa. Debe ser escuchado y puede hacer cambiar de opinión a quien tiene  autoridad.

6.- Autoridad y persona que obedece pueden y deben apelar a la coherencia, de forma que las normas tengan cierto grado de estabilidad. Esto permite que sean conocidas y predecibles de manera que no se estén en continua discusión.

7.- La autoridad y quien obedece reconocen que finalmente, en el caso de la relación entre padres-hijos menores hay una asimetría que debe ser respetada. La norma no es el resultado de una pura negociación, sino que los padres tienen la responsabilidad de proteger a los hijos y satisfacer sus necesidades. Si después de todo el proceso de disciplina inductiva no hay consenso, los padres deben asumir la responsabilidad de exigir el cumplimiento de la norma que ellos consideran justa. La disciplina inductiva reconoce que finalmente la relación padres-hijos es necesariamente asimétrica y que los padres no deben perder el control, si desean cumplir su función protectora y educadora. En esto se distingue de las formas educativas que renuncian a las exigencias y a la disciplina.

8.- El proceso de socialización en las normas va haciendo cada vez más autónomo a los niños, ya que van asimilando las razones de las normas y autocontrolando su conducta. A lo largo del proceso, los niños deben participar cada vez más en la elaboración de las normas y las razones que las  justifican o las hacen criticables e, incluso, en  el cambio de las mismas