LA FAMÍLIA 1

ESOS LOCOS BAJITOS

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

**Comentari de la lletra: A la primera estrofa podem vorer reflectida la idea que quan neixen els nens si es pareixen als pares vol dir que ells són els seus pares. Seguidament podem trobar plasmat com quan són nenes no tenen cap horari establert envers: menjar, dormir... i són els seus pares o tutors els que hauran d'ensenyar-lo progressivament a establir-los. 

Un altre aspecte que destaca la cançó és com els pares són els encarregats de dirigir les seves vides intentant de la millor manera possible per al seu futur. Ells són qui decideixen per tu que t’han de portar a classe encara que tu no vulguis, que has de fer determinades coses encara que a tu no t’agradin ...

Així mateix la cançó acaba dient que encara que no vulguem el temps passarà i els pares no podran estar sempre per a que no els passi res. Aquests creixen i s’han de preocupar de resoldre els seus conflictes, decidir, equivocar-se..., és a dir, es faran majors.