jueves, 24 de marzo de 2011

L'ESCOLA 4

DOCUMENTAL "SER Y TENER"



Durant dos dies hem estat observant el documental anomenat “Ser y Tener”. Aquest, es va rodar a l’any 2000 i mostra la història d’un professor de 55 el qual està a punt de jubilar-se

L'escola a on es desenvolupa l'acció és una escola unitària situada a una aldea d’Auvergene, una zona de França. És un entorn rural.


El protagonista diu, que no podria imaginar-se a ell mateix fent una altra cosa que no fos ensenyar. Per aquesta raó podem vorer al llarg de tot el documental un home entregat als seus alumnes, que s’esforça per corregir els problemes de la disciplina i falta de motivació.

Pel que fa a la relació del mestre amb els alumnes he de dir que el tracte que manté amb ells és com si fossin part de la seva família. Això vol dir que aquest mestre ha establert un vincle amb els seus alumnes. Pel que fa a l’escola vull dir que aquesta no és la família però ha de contribuir a desenvolupar, complementar, enfortir els aspectes que la família no ha pogut donar.

El mestre dóna èmfasi al treball emocional i fa èmfasi a fer-se sentir bé això ho podem vorer reflectit quan fa bon temps i surten al pati, se’n van d’excursió, van en tren... El mestre sap individualitzar, proporcionant a cadascun les ajudes necessàries.
Desprès aquest, té aspectes que dius: això no ho faria mai, però s’han d’obviar aquestes evidències i anar al transfons.

Així mateix, també voldria remarcar com el mestre va oferint als seus alumnes la possibilitat d’anar trencant el vincle. Un exemple d’això és anant tots  a visitar  l’escola on aniran els companys més majors el següent curs (És molt important que hi vagin tots a vorer el institut perquè no només perden els grans que s’hi van, sinó els petits que també perden els companys). Aquesta possibilitat de trencar el vincle està present des del moment que l’infant entra a l’escola. Així mateix proporciona un recolzament als infants dient-los que poden anar a fer-li visites els dissabtes als matins. Penso que nosaltres com a futures mestres mai haurem de dir als nostres infants: “mira, un dia t’hauràs d’anar d’aquí”, sinó que es poden crear metàfores, expectatives de futur i lo més important: que l’infant aconsegueixi l’autonomia

Un aspecte interessant de l’escola unitària és que dins l’aula els grans són models per els petits i ells ho tenen molt present. Quan hi ha problemes és interessant fer que els majors emfatitzin amb els menors.

Per finalitzar m’agradaria dir que ser mestres és una professió que o la triem i la acceptem o no podrem funcionar. A secundària hi ha arquitectes, biòlegs, que no han estudiat per donar classe, però acaben als instituts. En canvi als col·legis és molt diferent, les mestres trien aquesta professió dels inicis.

Envers a aquesta professió he de dir que de vegades pensem que amb el que sabem ja hi ha a prou, associem l’educació amb les funcions maternals de cura i això ja va passar fa molt de temps, hem d’ajudar a desenvolupar integralment a l’infant i nosaltres ens hem d’estar reciclant contínuament per no caure en l’obsolescència. 


EL PRIMER ANY D'ESCOLA. PERÍODE D’ADAPTACIÓ INICIAL: 

Per què és un dels moments crucials i estratègics? 

Aquest moment és molt important ja que es trenca per primera vegada el vincle exclusiu entre ell/ella i la família. És a dir, deixa d'estar tot el dia amb la família per a passar una gran part del dia amb estranys. Per tant, el nen/nena fa un gran canvi dins la seva vida.

Podem establir regles de funcionament per a aquest període?  

Penso que no podem establir unes regles, però possiblement sí unes pautes inicials, les quals no vol dir que s'hagin de complir al peu de la lletra. cada infant segueix un període d'adaptació diferent, té un temps diferent dels demés d'adaptació. Per tant, uns s’adaptaran millor i més ràpidament que altres.

Per què s'inverteixen una gran quantitat d'energies?  

Perquè ens hem de plantejar cuidadosament les nostres intervencions per a que l’infant s’adapti a l’escola lo millor possible.  És un període vital i nosaltres l’hem considerar com a tal i invertir en ell.

Què és allò que no hauríem de fer mai? 

Mai hem de prescindir de la família. Tampoc haurem de treballar tots sols dins de l’equip educatiu. No haurem d'intentar accelerar el seu període d'adaptació, és ell qui marca els ritmes i és que hem de tenir present, que cada nen necessitarà uns temps diferents.   

L'ESCOLA 4

DOCUMENTAL "SER Y TENER"

-        Relació entre els mestres i els alumnes
-        Relació entre els alumnes
-        Resolució de conflictes i relacions entre ells.
-        Utilització dels espais i el temps










EL PRIMER ANY D'ESCOLA: 


Període d'adaptació inicial: 

- Per què és un dels momentns crucials i estratègics? Aquest moment és molt imporant ja que es trenca per primera vegada el vincle exclusiu entre ell/ella i la família. És a dir, deixa d'estar tot el dia amb la família per a passar una gran part del dia amb estranys. Per tant, el nen/nena fa un gran canvi dins la seva vida.

- Podem establir regles de funcionament per a aquest període?  Penso que no podem establir unes regles, però possiblement sí unes pautes inicials, les quals no vol dir que s'hagin de cumplir al peu de la lletra. cada infant segueix un període d'adaptació diferent, té un temps diferent dels demés d'adaptació. Per tant, uns s'asaptaràn millor i més ràpidament que altres.

- Per què s'inverteixen una gran quantitat d'energies?  Perquè ens hem de plantejar cuidadosament les nostres intervencions per a que  l’infant s’adapti a l’escola lo millor possible.  És un període vital i nosaltres l’hem considerar com a tal i invertir en ell.




- Què és allò que no hauríem de fer mai? Prescindir de la família, treballar tot sols dins de l’equip, centrar el període d’adaptació en el nen i no accelerar-lo (la seva manera de ser, de sentir...) 



L'ESCOLA 3

LA RESILIÈNCIA


Definició:capacitat del ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les e inclòs, ser transformades positivament per elles”.

Txema Salvans


Diu que és la capacitat de deformació davant un objecte. El vidre és molt resilient, ràpidament es trenca. Hi ha gent que ho és en quant als impactes emocionals de la seva vida. Hi ha gent que és al contrari. Aquesta capacitat té molt que veure amb la creativitat. Si el que et passa ho pots canalitzar de manera creativa t’ajuda a donar-li sortida al tema. Un exemple és la fotografia. Per a ell, l’ha ajudat a mirar al món de cara i entendre’s a ell mateix. Mai ha sentit que ha tingut una família i per això sempre fa fotos a família


Boris Cyrulink



Boris Cyrulink és neuròleg, psiquiatra i psicoanalista a més d'un dels fundadors de l'etologia humana. Professor de la Universitat de Var a França i responsable d'un grup d'investigació en etologia clínica a l'Hospital de Toulon. 
Aquest enllaç és d'una xerrada que va fer envers el tema de la resiliència. 


Aquí vos poso un enllaç que he trobat a Internet. Em pareix que explica el concepte d'una forma que pot ser entesa per tota persona que el visualitzi ja sigui nen o adult, i és que a més d'utilitzar unes paraules molt adients també utilitza les imatges com a recolzament extralingüístic. Pertany al VII Congrès que es va fer al 2010 a Mèxic envers a la resiliència. 







L'ESCOLA 2

CANÇÓ: PAFF EL DRAC MÀGIC



Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar


Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.


Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar


Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.


Reflexió:

Primerament ens comença dient que tot sol s'avorria molt i és que aquest drac necessita de la relació. Tots sols ens avorrim i tampoc podem funcionar ni sobreviure estant sols.

Un dia es troba un  nen petit i aquest està tot el dia amb ell. Més endavant preparen un viatge molt llarg. En aquesta estrofa trobem la descoberta, l’acompanyament, la diversió, l’establiment d’un vincle, la seguretat que li proporciona el drac major al nen més petit, l’afecte... i el que més destaca és la relació asimètrica en la que el nin petit confia en el gran.

Envers els problemes i els mals moments el drac li dóna molta seguretat al nen. Podríem relacionar la tempesta de la que parla la cançó amb tot allò que ens fa por.  

Amb el pas del temps, trobem com el nen es va fent major i s’aparta del costat del drac. Aquest moment el podem comparar amb la desvinculació dels nostres pares, quan ens anem fent grans i ens marxem de casa.



Cançó que treballa les emocions: una altra cançó que també la podem utilitzar per treballar les emocions és: Mambrú se fue a la guerra. Aquí vos deixo el vídeo: 



L'ESCOLA 1


COM HAURIA DE SER L'ESCOLA DELS NOSTRES DIES PER A DONAR RESPOSTA A LES NECESSITATS EMOCIONALS DELS INFANTS?

  • Filosofia que la sustenta/origen/punt de partida
  • Objectius
  • Models i motivacions

Individual: El punt de partida no hauria de ser tan sols la necessitat de deixar a l’infant a una llar on tinguin cuida d’ell, sinó també cercar el desenvolupament integral de l’infant. S’ha de donar un vincle d’afecte, s’haurà de donar una atenció diversificada on es valori individualment cada nen, haurem d’intentar que els alumnes estiguin motivats per a tal d’aconseguir uns aprenentatges significatius.  Les escoles han de tenir un caire constructivista on l’infant sigui el creador del seu coneixement. Ha de poder tenir les eines per resoldre els seus conflictes. 

Petit gruphem arribat a la conclusió que en quant a la filosofia, ha de ser una escola basada en les necessitats i el benestar del nen. En quant als objectius, han de permetre el desenvolupament integral i harmònic del infant i per finalitzar envers als models i motivacions, ha de ser una escolaque permeti que l’infant creï el seu propi coneixement, és a dir que es creïn aprenentatges significatius; que els infants adquireixen les eines necessàries per resoldre els seus conflictes


LA FAMÍLIA 5

Aquí vos deixo els meus apunts del tema envers la família: 


TEORIA FAMILIA

LA FAMILIA 4

DESENVOLUPAMENT PERSONAL-SOCIAL EN L'ÀMBIT FAMILIAR


Cercant informació envers a la família he trobat un article molt interessant d’en Félix López el quan ens diu que bàsicament els drets els hauríem de resumir a tenir el dret a viure en les condicions que els permetin satisfer les seves necessitats bàsiques. De forma més concreta, “Satisfer les necessitats fisiològiques (alimentació, higiene, assistència sanitària...), cognitives i emocionals i socials (vincles afectius, incondicionals, disponibles..)


Aquesta ha de complir unes condicions bàsiques de les quals destaca  que tots tenen la responsabilitat de recolzar als demés i han de ser recolzats ells també incondicionalment. Els pares tenen la responsabilitat de crear un context adequat de convivència i relacions però els nens també són responsables del benestar familiar.


La família és un sistema dinàmic el qual sempre s’està reestructurant. Tots són participants actius. En quant a les funcions bàsiques de la família enumera les següents:

  • Satisfacció de les necessitats fonamentals del nen/nena
  • Font d’informació i transmissió de valors.
  • Actua com a grup de control (obliga als seus membres i ensenya a comportar-se de forma   socialment desitjable).
  • Ofereix models d’imitació i identificació.
  • Ensenya com actuar davant de situacions estressants.
  • Nucli social que serveix de descans per a recuperar-se d’esforços, tensions o problemes.
  • Lloc de participació activa de l’infant

A més a més, ens parla de com haurien de ser les figures d’afecció, de com han de ser les seves conductes:

  • El fill/a ha de ser desitjat i planificat per una parella (ha de tenir més d’una persona en forma de vincle).
  • Ha d’haver estabilitat i autonomia en les relacions entre els pares (els conflictes són viscuts com una amenaça a la seva seguretat, aprenen que els vincles afectius no són estables ni confortables). Si els pares es separen, és important que no mantinguin disputes per a la tutela d’aquests, que no tinguin discussions, que no parlin malament de la parella..
  • Els pares han de tenir disponibilitat de temps per a interactuar amb els fills (interacció íntima, lúdica).
  • Els pares han de ser accessibles (que percebin que poden contar amb ells quan els necessiten)
  •  Els pares han de percebre les peticions dels fills (han de tenir actitud d’escola, observar...).
  • Els pares han d’interpretar correctament les demandes
  • Els pares han de respondre a les peticions (si no es responen els nens interpretaran que no serveixen de res les seves demandes i per tant, que els adults no seran ni accessibles ni disponibles
  • Els pares han de respondre contingentment a les necessitats dels seus fills (quan les raons a les demandes son retrasades, aquests han d’explicar les causes)
  • Els pares han de ser coherents amb el nin en les seves conductes, no han de ser incoherents, això crea una afecció insegura.Els pares no han de permetre cedir a les rabietes dels nenes. Aquest, ens proposa una seqüència que es dóna:

-      Petició del nen.
-            Adult decideix (pot haver-hi conflicte o no )
-            Si hi ha conflicte, l’infant protesta.
-            Re-escoltar i interpretar de nou l’infant i replantejar-se si han decidit bé.
-            L’adult decideix de nou. Pot tornat a haver-hi conflicte o no
-    Si hi ha conflicte  l’infant encara protestarà més. En aquest moment, els pares s’han de mantenir en la decisió presa.
  • Recórrer a les formes inductives de la disciplina: S’han d’explicar les raons de les exigències socials que establim i els rebuigs a les seves demandes.  Aquesta forma es distingeix de l’autoritària, de la negligent o del xantatge emocional. Es tracta de recórrer a les conseqüències objectives per al nen (si no estudia el problema no serà un disgust amb ell sinó les conseqüències que això produirà).L’explicació té dos efectes:
a.   Afavorir la interiorització de les normes.
b.      Obligar als adults a explicar la seva conducta i fer-la comprensiva i raonable.
  • Els pares han de fomentar que els fills participin activament al sistema familiar
  • Els pares han de fomentar les interaccions lúdiques i íntimes
  • Els pares han de servir de models d’identificació per als fills
Finalment, acaba el text amb un apartat en el qual remarca un exemple de la funció dels pares. S’ha de donar la incondicionalitat i el foment de l’autoestima en els fills.

Per tant, la incondicionalitat s’ha de trobar sempre. El nen han de captar que els pares l’acceptaran i l’estimaran tal i com és i que sempre podrà comptar amb ells. També ha de captar que els seus pares el protegeixen per ajudar-lo.
Aquesta incondicionalitat s’aconsegueix:

-          Escoltant als fills (mirar i escoltar). Quan són escoltats saben que són importants.
-          Veient amb realisme al seu fill (el fill és com és i no com un desitja que sigui).
-          Demostrant estima als fills. 

LA FAMÍLIA 3


ARTICLE "DOS MODELOS DE FAMILIA"  

1.- Quines són per tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja


Model hiperprotector: D'aquest model les idees més significatives que he trobat han set que aquests pares fan que el seu fill/a sigui un inútil i que no sàpiga fer les coses per sí mateix. Una altra idea és que els pares sempre el donen tot el que necessita. 

De les meves companyes he agafat les següents aportacions: 
  1. El nen es torna egoista ja que només rep i per conseqüent, no sap donar.
  2. El fill queda sempre en posició d’inferioritat ja que no se li permet resoldre per sí mateix cap conflicte. 

Model democràtic-permisiu: D'aquest model les idees més significatives que he trobat han set que aquests pares porten a la seva llar una equivalència de rols. Com a conseqüència, els fills sempre acabaran imposant/canviant el que volen. 

De les meves companyes he agafat les següents aportacions:  
  1. Equivalència de rols que acaba creant fills autoritaris i tirans.
  2. Les regles acaben canviant per evitar conflictes i per a la satisfacció dels seus fills



2.- Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que, al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

Model hiperprotector. Penso que mitjançant aquest model s’està creant una persona que sempre dependrà dels seus pares, que el costarà tenir una independència al futur i que no sabrà fer les coses per sí mateixa.


Model democràtic-permisiu: Encara que els pares pensin que són els millors perquè ells no imposen res als seus fills i ho decideixen tot en conjunt no és així ja que sense donar-se’n compta, els seus fills els estan fent canviar d’opinió envers els seus interessos. A més aquest model fa que no hi hagi diferenciació entre pares/fills.


Petit grup: Són dos models completament diferents però que tots tenen en comú evitar el conflicte. Això crea persones incapaces d’acatar les normes de la societat o alguna situació problemàtica. 



FRASES DE LA PISSARRA

Desprès de llegir l'article "Dos modelos de familia" el professor ens ha escrit unes frases a la pissarra. Aquestes són les següents:

  • Cuando solucionamos un problema al niño, le privamos de una oportunidad de aprender
  • Si ens posem en el seu lloc, el suplantem i és possible que...”
  • Si no limitem és possible que...” 


Envers a aquestes frases hem elaborat entre tota la classe una sèrie d’idees:

Pel que fa a la segona frase he de dir que si ens posem en el seu lloc i el suplantem pot ser l'estiguem imposant el que nosaltres pensem que és més adequat; també podria ser que no el deixéssim desenvolupar el seu esperit crític; que el privem de les eines necessàries per a la resolució de conflictes (estirem fent una mutilació social); que el deixem “sense pares”; que es sentin infravalorats o fins i tot que arribi a no saber qui és ja que no li permetem que creï una personalitat.  

Ara bé, si no limitem possiblement farem que els nostres fills no siguin capaços de viure en societat; que hi hagi una relació d’amiguisme entre pares i fills.. 


LA DISCIPLINA 

La disciplina la podem definir com una regulació de la persona mitjançant l'afecte. Aquesta pot venir de dins o de fora. 

El mestre ens ha dit que en qüestió d’educació hi ha dos conceptes fonamentals:
L’asimetria dels rols, és a dir, entre educador i educand hi ha d’haver diferents nivells. I la relació educativa: és aquella que s’estableix en base al vincle i que té un sentit d’acompanyament, orientació... Utilitza la participació, el treball en equip, els diferents tipus d’avaluació, però fonamentalment es basa en el diàleg. Aquesta, utilitza més la disciplina inductiva. Es diferencia de l’autoritarisme, que imposa les normes. Es diferencia del chantatge emocional

Pel que fa a la disciplina, he de dir que serà negligent quan deixem fer i no posem límits. En canvi, serà democràtica quan tots tinguem una cosa a dir en el mateix nivell. Aquesta disciplina si està a la família ens marca des de molt petites. 


Cercant informació envers la disciplina he trobat una pàgina on diu que quant el nin vagi acceptant les pautes de conducta i comenci a ser més receptiu, hem d’anar establint límits al seu comportament, establint normes de conducta i recorrent a formes INDUCTIVES de la disciplina.

Aquesta disciplina inductiva la podem trobar explicitada a l’article de Félix López anomenat “Desenvolupament personal-social en l’àmbit familiar”. Desprès faré una entrada envers aquest però ara m’agradaria explicar una mica què és la disciplina inductiva.

Félix López diu que aquesta consisteix en donar raonaments als fills envers perquè s’accepta una petició i perquè és descartada una altra. Aquesta explicació tindrà dos efectes fonamentals:
  1. Afavorir en els nins la interiorització de les normes, que les entenguin i li pareixin raonables
  2. Obligar als pares a explicar la seva conducta per a que sigui raonable i comprensible.


A més a més en el seu article exposa una sèrie d’ítems que van lligats a la disciplina inductiva. Aquí vos mostro l’enumeració que fa:

DISCIPLINA INDUCTIVA

1.- Las normas se basan en razones y se consensuan entre quien manda y quien tiene que obedecer. En todo caso tienen una justificación conocida por la autoridad. Por tanto se conocen las razones de  las  normas, a diferencia de la disciplina autoritaria.

2.- Las normas se razonan cuando se exigen. La autoridad las explica de la forma más didáctica posible. En esto también se distingue de la disciplina autoritaria.

3.- Las razones que se dan intentan poner de manifiesto el interés de la norma para el que tiene que obedecerla, no para el que la impone. (En esto se diferencia del chantaje emocional que se caracteriza porque las razones se dan en función de quién pone la norma)

4.- La autoridad está dispuesta a cambiar la norma si hay buenas razones para ello.

5.- Quien obedece tiene derecho a discutir la norma y las razones en que se basa. Debe ser escuchado y puede hacer cambiar de opinión a quien tiene  autoridad.

6.- Autoridad y persona que obedece pueden y deben apelar a la coherencia, de forma que las normas tengan cierto grado de estabilidad. Esto permite que sean conocidas y predecibles de manera que no se estén en continua discusión.

7.- La autoridad y quien obedece reconocen que finalmente, en el caso de la relación entre padres-hijos menores hay una asimetría que debe ser respetada. La norma no es el resultado de una pura negociación, sino que los padres tienen la responsabilidad de proteger a los hijos y satisfacer sus necesidades. Si después de todo el proceso de disciplina inductiva no hay consenso, los padres deben asumir la responsabilidad de exigir el cumplimiento de la norma que ellos consideran justa. La disciplina inductiva reconoce que finalmente la relación padres-hijos es necesariamente asimétrica y que los padres no deben perder el control, si desean cumplir su función protectora y educadora. En esto se distingue de las formas educativas que renuncian a las exigencias y a la disciplina.

8.- El proceso de socialización en las normas va haciendo cada vez más autónomo a los niños, ya que van asimilando las razones de las normas y autocontrolando su conducta. A lo largo del proceso, los niños deben participar cada vez más en la elaboración de las normas y las razones que las  justifican o las hacen criticables e, incluso, en  el cambio de las mismas






LA FAMÍLIA 2

DEFINICIÓ DE FAMÍLIA

Individual: Penso que la família és un conjunt de persones que permet la supervivència de l’individu que pertany a ella. Aquesta, és incondicional i sempre es troba disponible. Anteriorment estava relacionada amb els pares o persones relacionades biològicament, però avui en dia, una família pot ser formada per altres.

En quant als meus companys del petit grup hem tingut un aspecte en comú i és que una família no ha de ser creada necessàriament pel fet biològic.

Definició conjunta petit grup: Conjunt de persones que poden estar lligades biològicament o no però els uneix un vincle d’afecte. Aquesta és incondicional i permet la supervivència de qui l’integra, convivint amb ella o no i tenint relacions més o menys estretes.

Gran Grup. Hem arribat a la conclusió que una família ha de comptar amb els següents ítems:

-          Conjunt de persones
o   Biològicament
o   Legal
-          Incondicional.
-          Supervivència
o   Biològica i social (Nieves i Dàmaris)
-          Proximitat o llunyania
-          Vincle
-          Compartir un espai
-          Mínim dos membres (Ana Marina, Cris, Sílvia).

Pots arribar a tenir una bona relació amb els teus pares, però mai seran amics, quan són amics, deixen de ser pares. És necessari tenir aquesta figura, les funcions de donar seguretat i incondicionalitat ho hem de mantenir, i com educadors també. 





VISUALITZACIÓ DE 3 VÍDEOS


Children See, Children doo





Amb aquest vídeo podem comprovar que els fills són el que són els pares, aquests aprenen per imitació dels seus superiors. Per tant, a l'escola els hem de proporcionar no tan sols educació envers a coneixements teòrics, també els hem "d'educar" 





Albert bandura - Experiment agressivitat 





Tenim totes les variables controlades? No tots actuem igual en les mateixes situacions, perquè no només tenim una manera de socialitzar-nos. La família ens fa actuar d’una manera o d’una altra. Hi ha una nena al vídeo que fa servir un martell. Un altre amb la pistola colpeja també. Per què nosaltres vegem això no vol dir que ho portem a la pràctica



Anunci condons - Nin supermercat 



Abans de vorer el final el vídeo ens suggereix que:

- El pare no li dóna el que vol. 
- El nin vol cridar l'atenció
- El nin està acosumat a aconseguir el que vol 
- El pare té vergonya
- El pare no reacciona, pot ser perquè no ha fet la compra mai amb ell, no passa temps amb ell
- El pare no el parla, no l'explica, el nen està acostumat a fer això
- Amb llenguatge verbal el pare diria: ¿Dónde está mi mujer? Socorrrooo!!!
- Hi ha una internsitat social alta en la que dóna mostra de no tenir vincle amb el seu fill. 
- Pareix un pare de cap de setmana. 

A la fi veiem que es tracta d'un fill desitjat.