DOCUMENTAL "SER Y TENER"
Durant dos dies hem estat observant el documental anomenat “Ser y Tener”. Aquest, es va rodar a l’any 2000 i mostra la història d’un professor de 55 el qual està a punt de jubilar-se.
L'escola a on es desenvolupa l'acció és una escola unitària situada a una aldea d’Auvergene, una zona de França. És un entorn rural.
El protagonista diu, que no podria imaginar-se a ell mateix fent una altra cosa que no fos ensenyar. Per aquesta raó podem vorer al llarg de tot el documental un home entregat als seus alumnes, que s’esforça per corregir els problemes de la disciplina i falta de motivació.
Pel que fa a la relació del mestre amb els alumnes he de dir que el tracte que manté amb ells és com si fossin part de la seva família. Això vol dir que aquest mestre ha establert un vincle amb els seus alumnes. Pel que fa a l’escola vull dir que aquesta no és la família però ha de contribuir a desenvolupar, complementar, enfortir els aspectes que la família no ha pogut donar.
El mestre dóna èmfasi al treball emocional i fa èmfasi a fer-se sentir bé això ho podem vorer reflectit quan fa bon temps i surten al pati, se’n van d’excursió, van en tren... El mestre sap individualitzar, proporcionant a cadascun les ajudes necessàries.
Desprès aquest, té aspectes que dius: això no ho faria mai, però s’han d’obviar aquestes evidències i anar al transfons.
Així mateix, també voldria remarcar com el mestre va oferint als seus alumnes la possibilitat d’anar trencant el vincle. Un exemple d’això és anant tots a visitar l’escola on aniran els companys més majors el següent curs (És molt important que hi vagin tots a vorer el institut perquè no només perden els grans que s’hi van, sinó els petits que també perden els companys). Aquesta possibilitat de trencar el vincle està present des del moment que l’infant entra a l’escola. Així mateix proporciona un recolzament als infants dient-los que poden anar a fer-li visites els dissabtes als matins. Penso que nosaltres com a futures mestres mai haurem de dir als nostres infants: “mira, un dia t’hauràs d’anar d’aquí”, sinó que es poden crear metàfores, expectatives de futur i lo més important: que l’infant aconsegueixi l’autonomia
Un aspecte interessant de l’escola unitària és que dins l’aula els grans són models per els petits i ells ho tenen molt present. Quan hi ha problemes és interessant fer que els majors emfatitzin amb els menors.
Per finalitzar m’agradaria dir que ser mestres és una professió que o la triem i la acceptem o no podrem funcionar. A secundària hi ha arquitectes, biòlegs, que no han estudiat per donar classe, però acaben als instituts. En canvi als col·legis és molt diferent, les mestres trien aquesta professió dels inicis.
EL PRIMER ANY D'ESCOLA. PERÍODE D’ADAPTACIÓ INICIAL:
Per què és un dels moments crucials i estratègics?
Aquest moment és molt important ja que es trenca per primera vegada el vincle exclusiu entre ell/ella i la família. És a dir, deixa d'estar tot el dia amb la família per a passar una gran part del dia amb estranys. Per tant, el nen/nena fa un gran canvi dins la seva vida.
Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
Penso que no podem establir unes regles, però possiblement sí unes pautes inicials, les quals no vol dir que s'hagin de complir al peu de la lletra. cada infant segueix un període d'adaptació diferent, té un temps diferent dels demés d'adaptació. Per tant, uns s’adaptaran millor i més ràpidament que altres.
Per què s'inverteixen una gran quantitat d'energies?
Perquè ens hem de plantejar cuidadosament les nostres intervencions per a que l’infant s’adapti a l’escola lo millor possible. És un període vital i nosaltres l’hem considerar com a tal i invertir en ell.
Què és allò que no hauríem de fer mai?
Mai hem de prescindir de la família. Tampoc haurem de treballar tots sols dins de l’equip educatiu. No haurem d'intentar accelerar el seu període d'adaptació, és ell qui marca els ritmes i és que hem de tenir present, que cada nen necessitarà uns temps diferents.
